Músic vs intèrpret


Hui , 7 de maig, he pogut gaudir d’una de les colles punteres del país, l’Aljub de Bocairent, al concert-aniversari d’intercanvi amb Russafa-fa, que ja ha complert 24 anys. Si el 1981, al segle passat, quan vaig començar a estudiar dolçaina (si dic estudiar, en aquella època s’estudiava molt i costava el seu poder eixir al carrer a tocar alguna cosa) em diuen que una colla podria sonar així de bé, fent música com hui han fet els de Bocairent, hagués dit -vull ser com ells-. Un concert elaborat i molt arriscat; sense aquesta música, sense aquests compositors i sense aquests intèrprets, mai hi haurà evolució i desenvolupament de l’instrument. Enhorabona a l’Aljub de Bocairent i un 10 per al seu director. Gràcies per l’esforç.

Però el concert ha tingut la seua part decebedora, l’assistència de públic forà, res relacionat amb els membres d’ambdues agrupacions és escassa, gairebé nul·la. En aquests casos, sempre em pregunte quina és la sentència. Ja no dic que vaja qualsevol a veure un concert d’aquestes característiques, però sí aquells que es diuen ‘dolçainers’ i més a la capital, on el nombre de músics de dolçaina en percentatge és molt alt. Un músic no només pot ser intèrpret, també ha d’escoltar música i si pot ser en directe millor i més si és música de l’instrument que estudies mil vegades millor.

Veig tres problemes principals, entre d’altres, que són els que tenen solució senzilla i efectiva: l’escàs suport de les institucions cap a la música de dolçaina i el nul circuit, no hi ha una circuit de concerts de música de dolçaina. Les tres diputacions haurien de fer alguna cosa, lluny del gastat “Retrobem la nostra música”. És molt fàcil crear un circuit de concerts sense necessitat d’un gran pressupost. També la Federació de Dolçainers hauria de prendre cartes en l’assumpte. 

Però el tercer problema és el que més em preocupa: València és terra de músics, diem amb la boca oberta, encoratjats pels nostres deficients polítics. No, València, no és “terra de músics”, és terra d’agrupacions musicals, societats, grups o colles, que estan socialitzant la música però no “musicant” la societat. Tenim una cultural musical pèssima, som molt bons intèrprets, però zero en cultura musical, entenent la gènesi d’aquesta com l’escolta com a primer concepte i aquí rau l’escassa afluència de públic. Cal ensenyar a les bases a escoltar, perquè després tinguen un criteri musical que els permeta dir si una música és bona o dolenta, o bé és avorrida, o potser poder sentir aquella dificultat tècnica.

No fem intèrprets a les escoles, creem músics. Aquest magnífic binomi d’intèrpret / receptor ha de ser l’objectiu per crear una societat “musicada” que puga gaudir o entendre un concert.

[…]


Hoy, 7 de mayo, he podido disfrutar de uno los grupos punteros del país, L’Aljub de Bocairent, en el concierto-aniversario de intercambio con Russafa-fa, que ya ha cumplido 24 años. Si en 1981, en el siglo pasado, cuando comencé a estudiar dolçaina (si digo estudiar, en aquella época se estudiaba mucho y costaba lo suyo poder salir a la calle a tocar algo) me dicen que una colla podría sonar así de bien, haciendo música como hoy han hecho los de Bocairent, hubiera dicho -quiero ser como ellos-. Un concierto elaborado y muy arriesgado; sin esa música, sin esos compositores y sin esos intérpretes, jamás habrá evolución y desarrollo del instrumento. Enhorabuena a L’Aljub de Bocairent y 10 para su director. Gracias por el esfuerzo. Pero el concierto ha tenido su parte decepcionante, la asistencia de público foráneo, nada relacionado con los miembros de ambas agrupaciones es escasa, casi nula. En estos casos, siempre me pregunto cuál es el fallo. Ya no digo que vaya cualquiera a ver un concierto de estas características, pero sí aquellos que se llaman ‘dolçainers’ y más en la capital, donde el número de músicos de dolçaina en porcentaje es muy alto. Un músico no sólo puede ser intérprete, también debe escuchar música y si puede ser en directo mejor y además si es música del instrumento que estudias mil veces mejor. 

Veo tres problemas principales, entre otros, que son los que tienen solución sencilla y efectiva: el escaso apoyo de las instituciones hacia la música de dolçaina y el nulo circuito, no hay una circuito de conciertos de música de dolçaina. Las tres diputaciones deberían hacer algo al respecto, lejos del manido “Retrobem la nostra música”. Es muy fácil crear un circuito de conciertos sin necesidad de un gran presupuesto. También la Federació de Dolçainers debería tomar cartas en el asunto. Pero el tercer problema es el que más me preocupa: Valencia es tierra de músicos, decimos con la boca abierta, alentados por nuestros deficientes políticos. No, Valencia, no es “tierra de músicos”, es tierra de agrupaciones musicales, sociedades, grupos o collas, que están socializando la música pero no “musicando” la sociedad. Tenemos una cultural musical pésima, somos muy buenos intérpretes, pero cero en cultura musical, entendiendo la génesis de ésta como la escucha como primer concepto y ahí radica la escasa afluencia de público. Hay que enseñar a las bases a escuchar, para que después tenga un criterio musical que les permita decir si una música es buena o mala, o bien es aburrida, o tal vez poder oír esa dificultad técnica. 

No hagamos intérpretes en las escuelas, creemos músicos. Ese magnífico binomio de intérprete/receptor debe ser el objetivo para crear una sociedad “musicada” que pueda disfrutar o entender un concierto.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s